UN NUEVO COMIENZO
Me he mudado de casa, ahora vivo en una más pequeña, acogedora, en un barrio alegre y popular, cerca de dónde reside mi hijo. Estoy empezando una nueva vida. Sé que no comienzo de cero, la muerte de Ignasi me enseñó a valorar el amor por encima de todo y eso ya forma parte de mí. Eso no quita la añoranza inmensa que siento de Lluís, mi compañero del alma.
La vida, es, va a su aire y no sé detiene y ahora me propone explorar la soledad. No es que esté sola, no, hay muchas personas que con su cariño me sostienen. Me refiero a un sentimiento atávico que me envuelve. Soy viuda, inicio un duelo que no quiero, ni puedo comparar con la muerte de nuestro hijo, solo puedo decir que el dolor es dolor y no hay atajos para eludirlo.
Sé que la única manera de trascender la añoranza es viviéndola. Y ahí estoy, aprendiendo a entregarme con ternura a mi nueva realidad. No siempre lo consigo, a menudo me rebelo, a mi niña le cuesta aceptar lo que siente como un nuevo abandono.
Suerte que mi chispita divina, esa que llevamos dentro, está ahora más atenta que nuca y, cuando desfallezco, me mece con dulzura, mientras me susurra que todo es vida, que no me olvide de que el amor va más allá de la muerte, qué al fin y al cabo seguimos todos unidos.
Hola Mercè:
fa temps que et segueixo arran de la mort del meu fill Àlex el 19/07/19.M’has ajudat molt amb els teus escrits i llegint el teu llibre Volver a Vivir, no m’ he llegit els altres ,però en tinc ganes.Sento aquesta nova pérdua,la del teu company de vida.Suposo que és un dol diferent però no menor.He buscat refugi en els teus escrits molts cops com t`’ he dit i sovint quan necessito consol et busco un altre cop per veure si has publicat alguna cosa més.
Avui t’ he buscat, ahir la parella del meu fill em va fer saber que estava començant una nova relació, era d’ esperar és jove i ha de continuar amb la seva vida, per`per a mí , no deixa de ser un altre cop molt dur , sento que tinc una altra pérdua perquè ella es la persona que em vincula més intimament amb l’ Alex, per mi es com si ell ja formarà part del seu passat i jo perdré un suport perque ja no tindré la mateixa confiança per parlar amb ella.Avui necessito compartir-ho amb algú que em pugui entendre.Mai abans t’ havia contactat ,toti que sempre pensava fer-ho i tenia moltes ganes de parlar amb tu o coincidir en algun lloc.Avui ha estat un impuls, torno a sentir que la vida em pesa, que tot és costa amunt, que la ferida que molt poc a poc anava citratitzant torna a sagnar sense parar.No vull deixar que això afegeixi més patiment al que ja suposa la pèrdua de l’ Àlex, però no sé si sabre fer-ho ni com fer-ho.Disculpa el meu correu , sés que tu tambè estàs en el principi d’ un altre gran dol com tu dius, espero que no et molesti.rep una abraçada molt forta i segueix donant-nos suport com fins ara,
Maite
Maribel, fa molt poc de la mort del teu fill. És normal que tinguis moments molt dolents encara. Segur que hi ha dies que no saps com continua. A poc a poc i amb molta paciència cap a tu mateixa.
D’altra banda, tot i que és dolorós, és també normal que la parella del teu fill intenti refer la seva vida. La teva mai serà la d’abans. Les persones venent i van i ni ella ni tu convé que quedeu estancades en una relació que ja no pot ser igual.
Una abraçada molt gran bonica