RUMBO A LA FELICIDAD
Es posible que a estas alturas de diciembre ya hayas experimentado esas ganas de salir corriendo a algún lugar lo suficientemente lejano y exótico en el que no se celebre la Navidad.
Yo lo hice durante mi primer año de duelo (Ignasi murió en diciembre). Nos fuimos a Egipto. El Nilo nos acogió con suavidad y calma. Huir a veces parece la única salida.
Sin embargo, con los años, he descubierto que pararme y sentir, lo qué sea, es el viaje que más me reconforta y eso puedo hacerlo en cualquier parte y especialmente en casa.
Durante estas fechas, el recuerdo de que la vida a veces duele y mucho a ratos me invade. Mis miedos, que aunque sean nuevos siempre son antiguos, en diciembre crecen.
Primero me paralizo, claro, pero después recuerdo que mis temores están ahí para que sepa que me estoy resistiendo a algo. Ese algo suele ser la vida.
En cuanto me entrego a lo que hay, sin intentar cambiarlo, aparece la magia y sé que puedo darle la vuelta a lo imposible. Cuando simplemente me dejo llevar, sin hacer nada, algo me sostiene y hace que me sienta en paz.
En el dia del teu aniversari
Vaig entrar sense permís i asseguda a terra et mirava a tu i aquella màquina. Tu, estirat, Tu, tant bonic, tant dormit, Tu, tant fort, tant moreno. Havies treballat de monitor aquell Juliol i tot l’Agost a la platja. Què guapo s’ha fet!- pensava. La meva mirada i les meves llàgrimes anaven de tu a la màquina i resava i demanava i suplicava que et despertessis, que estesis bé, que tornéssim a casa, que et tornessin la teva vida, la nostra vida, que s’acabés aquell malson i ens donessin bones notícies d’una vegada. Li vaig demanar a Déu, a la iaia Rosa, tant que t’estimava i tant bona persona que era, pensava que tindria influències allà d’alt, li vaig demanar a tots els meus avantpassats, a qui fos que manés, els suplicava: torneu me el meu fill, torneu me’l i agafeu me a mi i al seu pare si cal, però no a ell, té molt per fer, molt per viure, és molt bon nen i es tant feliç…
No. No em van fer cas Nil i el dolor es va instal·lar dins meu i sé que m’acompanyarà per sempre. Seguim perquè hem tingut la sort de tenir tres fills fantàstics, perquè no ens ha faltat l’amor de la família i dels amics, perquè sabem que tu ho voldries. Però t’ho he dir: fa mal, fa molt mal. Fa mal viure i seguir vivint sense tu. I ara feia uns dies que les punxades m’ho recordaven, han estat més intenses perquè elles mai perdonen: absents de compassió i dignes de la seva duresa fins que arriba el dia. Fins que ha arribat el dia d’avui.
Feliç aniversari Nil.
Mama
Natàlia Morcillo
Natalia, una abraçada moooolt gran bonica.